 |
| Interior del Crystal Palace, espai expositiu construït a Hyde Park per a la Great Exhibition de 1851 imatge i crèdits: viquipèdia |
A banda dels continguts propis (llengua, història, cultura, literatura, economia), una altra constant en els Estudis de l'Àsia Oriental és l'interès en la construcció de l’altre, és a dir, en la manera com uns individus o una cultura pensen, plasmen, i actuen en relació a aquell considerat diferent (ja sigui una diferència cultural, religiosa, ètnica, etc). Aquest interès no és tan sols intel·lectual: com ja destacà Edward Said i molts altres després, l'acadèmia ha estat i és una de les eines fonamentals de la violència epistemològica sobre la que s’ha bastit l’imperialisme i el colonialisme, còmplice per tant en la producció d'un coneixement basat en una desigualtat radical: la de qui té el poder d'atorgar-se el dret de definir, i de qui n'és l'objecte. La tasca és doncs doble: d'una banda analitzar els processos de configuració de l'alteritat dins de la nostra societat, i d'altra altra reflexionar sobre el paper que, en tant que productors de coneixement, tenim en aquest procés. Aquests comentaris serveixen per a contextualitzar el tema d'aquesta entrada, que molt breument, en forma d'apunts, tracta processos d’identificació i definició de l’altre, i la seva justificació (científica, política) en l'àmbit espanyol.
En analitzar aquestes pràctiques, se sol fer referència als discursos que les articulen, ja siguin textuals, visuals, etc. Però la pràctica d’emmarcar l’altre, de configurar-lo dins d'un patró i d'una projecció ideològica, es dóna tot sovint de manera ben literal. En aquest sentit, les fires i exposicions universals, colonials i etnogràfiques que es multipliquen a la segona meitat del segle XIX en són un cas ben paradigmàtic.
Corbey, en el seu text de referència (1993), destaca la relació entre l'epistemologia (cientificisme, visualitat), el comerç internacional i el colonialisme: “At these gigantic exhibitions, staged by the principal colonial powers, the world was collected and displayed.” Citant Paul Greenhalgh (Ephemeral Vistas. The Expositions Universelles, Great Exhibitions and Worlds Fairs, 1851-1939, 1998), Corbey també comenta com l’auge de les exposicions té tant a veure amb el desenvolupament de les naixents ciències (antropologia, etnologia, etnografia) com amb l’expansió colonial europea a l’Àfrica després de la Conferència de Berlín, on les potencies continentals van ‘organitzar’ l’espoli. La creença subjacent que “Veure és conèixer” (el lema de l’Exposició Universal de Chicago de l’any 1893) marca una actitud concreta vers la realitat, que en les seves implicacions polítiques es podria perfectament traduir com “Veure és dominar.”
De les estratègies de visualització de l’altre, clarament orientalistes en el seu èmfasi exòtic i pseudocientífic, destaquen les exhibicions vives, és a dir, les que mostren in situ a persones provinents de països estrangers. Amb l'objectiu combinat d'educar i entretenir, i a mig camí entre el museu, el circ i l'aparador de botiga, s'inaugura a l'Exposició de Paris de l'any 1878 (amb 400 nadius de les colònies franceses del sud-est asiàtic, Senegal i Tahití) una pràctica que passarà a ser un element indispensable de qualsevol fira i exposició fins els anys trenta del segle XX.
Si bé el muscle colonial espanyol es troba molt minvat al segle XIX (es conserven les Antilles espanyoles i els arxipèlags del Pacífic), o potser precisament per la mateixa percepció d’aquesta fragilitat, Espanya fou també escenari d’algunes d’aquestes mostres d’indígenes, que en ocasions inclogueren mostres vives. De particular rellevància per la nostra àrea d’estudis foren l’exposició de Filipines del 1887 a Madrid, i l’Exposició Missional, organitzada durant l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
L’exposició de les Filipines |
| Fotografia de Fernando Debas. En primer pla, ajagut, Ismael Alzate, membre de la ètnia tinguian, o igorrote, col·laborador en tasques d'organització i logística durant l'Exposició. Darrera d'ell, cinc membres del grup de filipins exhibits durant la mostra. Arxiu fotogràfic del Museo Nacional de Antropologia |
L’exposició fou impulsada per un il·lustre orientalista català, en Víctor Balaguer, president del Consell de Filipines i ministre d’Ultramar a l’època, a més d'important col·leccionista, com fa palès a dia d’avui el museu que duu el seu nom a Vilanova i la Geltrú. Es construïren pavellons al Retiro madrileny (el Palacio de Cristal) per a exhibir productes agrícoles, manufactures tradicionals locals (com el tabac), objectes i atuells. Però sens dubte, l’atracció més gran foren les reproduccions d'habitatges i llogarrets tradicionals i dels seus habitants, “una amplia representación de igorrotes [filipins de les serres], moros [malais musulmans de les Filipines], además de sendos carolinos [de les illes Carolines], dos chamorros de Marianas y un negrito.”
L’experiència madrilenya fou menys dramàtica que altres casos: sembla que els filipins van viatjar per pròpia voluntat, que van rebre algun tipus de sou, i que van ser retornats, tal i com estava estipulat, en acabar l’exposició. Però el fet de que fossin rebuts per la Reina, i que ‘només’ 3 morissin per bronquitis i pneumònies mal tractades, no evità les protestes d’il·lustrats, com les de l’heroi nacional filipí José Rizal, o que es consideri l’Exposició com un cas flagrant d’orientalisme colonial.
 |
| Fotografia de Jean Laurent y Cía.: "Retrato de nueve indígenas de distintas etnias." (Álbum Exposición General de las Islas Filipinas en Madrid), 1887. PATRIMONIO NACIONAL Crèdits: Exposición Entre España y Filipinas |
L’Exposició de les Missions
A diferència de l’Exposició de les Filipines, a l’Exposició de les Missions de Barcelona no hi hagué mostres vives. No obstant, i com ja es feu a l'Exposició Missional Vaticana de l'any 1925, inspiradora de la de Barcelona, l'Exposició va mostrar reproduccions realistes a escala natural de nadius. L'interès etnogràfic (tan proper a l'atracció-repulsió per allò exòtic) es combinà amb la propaganda de les missions evangelitzadores catòliques i el fervor confessional de l'Espanya de Primo de Rivera per a crear un dels esdeveniments més populars de la mostra barcelonina.
 |
| font: viquipèdia |
L’Exposició tingué lloc durant l’Exposició Universal del 1929, la mateixa per a la qual es construïren la zona firal i monumental de Montjuïc i la Plaça Espanya, l’Estadi Olímpic o el Poble Espanyol. El Palau de les Missions, de 5.000m2 i derruït posteriorment, acollí els estands i mostres de diferents ordres religioses, que feien difusió de la seva tasca evangelitzadora per tot el món. De les parts més importants, i populars, de l'Exposició, destaquen les que presentaven tasques evangelitzadores i materials etnogràfics provinents de l'Àsia. Com diu La Vanguardia del dia següent a la inauguració, "Las instalaciones más perfectas y sugestivas son las de la China, la Indochina y el Japón, en las cuales se exhiben, objetos curiosos y notables grupos de figuras representando diversos momentos de la sublime obra." En particular, sembla que les mostres de les missions jesuïtes a la Índia i la Xina foren les més espectaculars i aclamades. Nogensmenys, el jesuïta Víctor Elizondo, qui havia estat a càrrec del vicariat de Wuhu a la província xinesa d'Anhui, fou un dels principals impulsors i organitzadors de l'Exposició.
Luís Ángel Sánchez Gómez ha estudiat la Revista de la Exposición Misional Española, òrgan oficial de l'esdeveniment, i destaca que les escultures i grups escultòrics, tan de missioners com "d'infidels" i nadius conversos, foren la màxima atracció del Palau: escenes que mostraven monges atenent leprosos, claretians oficiant misses, i molt especialment, grups de nadius que, com recalca el catàleg, "como todos los demás que se exhiben en los stands de esta Misión están hechos sobre la base de un estudio minucioso de los rasgos étnicos correspondientes; y su indumentaria es auténtica" (Sánchez Gómez. 2006, 79). D'aquests, els jesuïtes prepararen escenes que mostraven la vida domèstica i el culte budista, i els salesians una composició que "refleja la placidez de un hogar chino convertido a la religión católica" (íbid., 82).
 | |
| Reproducció d'una escena domèstica xinesa al Palau de les Missions, Revista de la Exposición Misional Española (REME), XI (agosto de 1929), p. 524. Extret de Sánchez Gómez (2006) |
D'aquests apunts brevíssims m'agradaria destacar-ne un aspecte. Acadèmics després de Said, molt significativament Homi Bhabha, s'han centrat en l'agent del discurs, i en el que els seus discursos sobre l'altre ens diu d'ell mateix: a través del coneixement que es produeix sobre l'altre, en els estereotips i els seus discursos, es fan paleses les ansietats de l'agent colonial, la recerca d'una justificació, les seves pròpies mancances o necessitats. Les estratègies expositives i els continguts de les mostres madrilenyes i barcelonies, o sigui, la visió de l'altre que en aquests esdeveniments es presenta, ens parlen molt particularment de l'Espanya del seu moment. En el cas de les Madrid, la mostra fa esforços evidents per a justificar i refermar la presència colonial espanyola, en un moment on es sentia la precarietat de la mateixa després del conflicte amb Alemanya per les illes Carolines. De manera semblant, l'Exposició de Barcelona, un poble "de acendrado y tradicional catolicismo, en el que todos los actos de caridad y de piedad son acogidos con fervoroso amor", escrivia La Vanguardia, té lloc al final d'una dècada fatídica marcada per la guerra al Marroc, i coincideix amb l'oposició a Primo de Rivera que acabarà, un any després, amb la seva dimissió. En aquest context, el vigor confessional demostrat durant l'Exposició Missional (acompanyada de rues, congressos, processons i misses multitudinàries) apareix com un intent d'afermançar la identitat catòlica i missional, que pocs anys després encara causaria la que es considerava-sense saber el que donaria de sí el segle XXI- la darrera Creuada de l'Occident cristià.
Referències i més informació- Corbey, Raymond, "Ethnographic Showcases, 1870-1930", Cultural Anthropology, Vol. 8, No. 3 (Aug., 1993), pp. 338-369. Enllaç
- Mitchell, Timothy, Colonzing Egypt. Cambridge University Press, 1988
- Muñoz Torreblanca, Marina, La recepción de “lo primitivo” en las exposiciones celebradas en España hasta 1929, (2010, tesi doctoral). Enllaç
- Sánchez Gómez, Luis Ángel, "Las exhibiciones etnológicas y coloniales decimonónicas y la Exposición de Filipinas de 1887", Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, LVII, 2 (2002): 79:104. Enllaç
- Sánchez Gómez, Luis Ángel, "Martirologio, etnología y espectáculo: la Exposición Misional Española de Barcelona (1929-1930)", Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, LXI, n. 1 (2006): 63-102
- Catàleg de l’exposició “El imaginario colonial. Fotografía en Filipinas durante el periodo español 1860-1898”, Museu Nacional del Poble Filipí de Manila. Enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada