Eleccions i "democràcia" a la Xina: un "problema" de traducció?

Aquest mes de febrer s’han celebrat eleccions “lliures” al poble de Wukan 乌坎, famós arreu per la difusió que van fer els mitjans de comunicació de les revoltes dels camperols a causa de les expropiacions de terres i la corrupció. Aquest dia 1 de març de 2012 haurà acabat l’última fase del procés electiu. Per tant, durant aquest cap de setmana apareixeran novament en els mitjans notícies relacionades amb aquest esdeveniment, que faran referència explícita al concepte de democràcia.

El diari El Punt Avui va fer-se ressò d'aquest esdeveniment. Tanmateix, l’article en qüestió se centra no tant a explicar els detalls del procés electiu, sinó a ressaltar-ne la seva singularitat a la Xina, a esmentar amb una certa èpica les revoltes passades, a fer referència al Nobel de la Pau 2010 Liu Xiaobo (condemnat a onze anys de presó per a justícia xinesa) i a la manca de democràcia a la Xina:

El rotatiu governamental China Daily se n'ha fet ressò, però ha aconseguit publicar un article sense utilitzar la paraula democràcia. Els comicis locals són legals i habituals a la Xina, però és plenament sabut que els vots estan comprats i que els candidats independents són sabotejats i perseguits (El Punt Avui, 03/02/12).

 L’article —que es pot consultar en línia— posa com a referent informatiu xinès, novament (vegeu l’apunt de 31 de desembre de 2011), el rotatiu China Daily, i també els mitjans de Hong Kong (molt probablement el mitjà consultat és el South China Morning Post). Però més enllà dels casos de corrupció, de la greu manca de llibertat d’expressió i de la repressió de persones que expressen públicament les seves demandes per una societat més justa i igualitària, en aquest apunt es vol fer referència, concretament, al concepte democràcia, a la seva interpretació i a la seva “traducció”, perquè se’n parlarà aquests dies en els mitjans de comunicació en referència a la Xina i perquè, malauradament, caiem contínuament en l’error de donar-ne per suposat el seu significat i d’aplicar aquest significat a la interpretació de la situació a altres entorns culturals, com ara a la Xina.

En primer lloc, cal aclarir que aquestes eleccions han estat possibles perquè la gent del poble, després de les revoltes, va decidir en assemblea que el govern escollit en les eleccions anteriors no els representava i que, per tant, calia escollir-ne un de nou. A la Xina es fan eleccions a nivell local des de principis dels anys vuitanta (vegeu el reportatge de Sergi Vicente “Les escletxes al règim a la Xina”), tot i que la participació de candidats independents, és a dir, que no són membres del Partit Comunista, i la fiabilitat del procés han estat gairebé sempre escasses, per no dir nul·les. En aquest cas, la novetat és que per primer cop s’hi pot presentar qui vulgui (la referència a les “eleccions lliures” a què fan els mitjans) i es tracta d’un procés dividit en tres fases, la primera de les quals va començar el dia 1 de febrer, amb l’elecció d’un comitè de seguiment independent per a les eleccions. En la segona fase, la de l’11 de febrer, els habitants del poble van escollir els 107 nous representants de grup. El dia 1 de març, finalment, escullen un nou comitè del poble, que formarà el nou govern de Wukan i romandrà sota la supervisió dels representants escollits en la segona fase. 

El cap de setmana passat (el dia 25 de febrer), el programa de TVE Informe Semanal també en va emetre un reportatge: 

Los habitantes de Wukan han ganado este pulso a la burocracia y a sus dirigentes locales corruptos y han celebrado elecciones municipales libres. Son una isla dentro de la inmensa China pero también, al menos es lo que piensan algunos analistas, un ejemplo de lo que puede pasar en un país tan grande como su déficit democrático.

De la mateixa manera, l’article del diari El Punt Avui també menciona que “es pot parlar d’eleccions i de comicis a la Xina, però no de democràcia”.

Quan es diu que a la Xina no hi ha “prou democràcia” o que hi ha un “dèficit democràtic” s’està establint una comparació amb la idea de democràcia que tenim en l’entorn euroamericà. Pel que fa al govern, s’està posant de manifest que a la Xina no hi ha un “sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu” (DIEC).

Si es compara la Xina amb els països europeus, s’està equiparant al sistema de “democràcia representativa” de què gaudim, és a dir, a un sistema en què la sobirania està en mans del poble però aquest no exerceix directament el poder sinó que delega aquesta tasca en representants escollits mitjançant un sistema d’eleccions lliures periòdicament (habitualment cada quatre anys).

Tanmateix, en la traducció de la Constitució xinesa de 1982 a l’anglès, la paraula democracy apareix moltes vegades, i es fa referència explícita al concepte de “democràcia socialista” 社会主义民主 (shehuizhuyi minzhu). Tenint en compte que el govern de la República Popular de la Xina fa gairebé 63 anys que està en mans del Partit Comunista, en principi, es podria afirmar que el concepte xinès que es tradueix amb el concepte democràcia és el de “dictadura del proletariat”. La idea del que es tradueix com a “democràcia” quan es fa referència a la Xina no és, per tant, equivalent al “nostre” concepte de democràcia.

El dia 17 de gener de 2011 l’agència de notícies governamental xinesa va publicar unes declaracions de Hu Jintao 胡锦涛 (1942- ) en què afirmava que la democràcia del poble era el que donava vida al socialisme i que el compromís de la Xina era el desenvolupament de la democràcia socialista. “Sense democràcia, la modernització socialista no és possible”, eren les paraules del president de la Xina en una entrevista per al Wall Street Journal i el Washington Post poc abans de la seva visita als EUA.

En l’informe publicat a finals de desembre de 2011 per l’Acadèmia de les Ciències Socials de la Xina (Llibre blau de l’Acadèmia de les Ciències Socials de la Xina 《社科院蓝皮书》: “Anàlisi i previsions de la societat xinesa, 2012”) es menciona que la prosperitat i el desenvolupament cultural de la Xina no només tenen a veure amb el desenvolupament de projectes culturals i de la industria cultural, sinó també amb la construcció i la millora de la “democràcia” 民主 (minzhu), el nivell cultural 文明 (wenming), l’harmonia 和谐 (hexie) i la prosperitat comuna 共同富裕 (gongtong fuyu).

Així, doncs, quin és el concepte xinès al qual es fa referència i es tradueix amb el mot democràcia? Hi ha diverses maneres d’entendre el concepte de la democràcia? Existeix una democràcia “a la xinesa” o és una evolució del sistema que hi havia, per exemple, a l’antiga República Democràtica d’Alemanya?

Els caràcters xinesos que es tradueixen a l’anglès com a democracy i en català com a democràcia són 民主 (minzhu). Es tracta d’uns caràcters que ja apareixien a la Constitució de 1954, per fer referència al “front unit democràtic del poble” que va derrocar “l’imperialisme, el feudalisme i el capitalisme”.

En el Dictionary of Modern Chinese Language (2005) 《现代汉语词典》 (Xiandai hanyu cidian) es defineix el terme minzhu de la manera següent: 

1. Per simetria a “autocràcia”. Forma nacional de govern per la majoria de la població. 
2. Per simetria a “dictadura”. Sistema de resolució dels problemes del poble que inclou el debat, la crítica, intentar convèncer, etc. 
3. Per simetria a “centralisme”. Els líders discuteixen amb les masses el seus problemes per saber la seva opinió i comprendre el seu punt de vista. 
4. Els líders estan a prop de les masses, discuteixen conjuntament amb les masses, aprenen modestament de les masses i mostren una actitud d’igualtat amb la manera de pensar i de fer dels altres.

D’altra banda, tal com s’esmenta a Xiong (2001), el significat original de la paraula minzhu és “el senyor del poble” 民之主 (min zhi zhu), una accepció que remet a l’antic Llibre dels documents 《尚书》 (Shangshu) o Clàssic de la història (772-476 aC).

En el Gran diccionari de la llengua xinesa 《汉语大词典》 (Hanyu da cidian), minzhu té tres accepcions: 

1. El governant del poble. Es refereix als reis de l’antiguitat, als monarques i als funcionaris governamentals. 
2. Participació del poble en els afers del país, dret d’opinió o d’expressió lliure sobre els afers del país. Com a model de país, minzhu és un sistema de govern, oposat a l’autocràcia. Com a sistema de govern, minzhu reflecteix sempre la voluntat de la classe governant. 
3. Fa referència als principis del centralisme democràtic, no subjectiu ni arbitrari.

La segona accepció reprodueix el significat del terme minzhu que fou utilitzat com a traducció del concepte de democràcia “modern” a la Xina de finals del segle XIX, per fer referència exclusivament als sistemes polítics democràtics d’Europa i els EUA. L’aparició d’aquesta accepció del terme és producte d’un procés anàleg al que van experimentar tota una sèrie d’idees importades de l’entorn euroamericà sobre la política, la societat, la llengua, la literatura i el pensament, un procés que respon a la voluntat i a la necessitat d’endegar una sèrie de reformes a la Xina per tal de modernitzar el país i fer front als problemes que patia, en una època de convulsions i de domini dels poders estrangers. Aquest diàleg intercultural va produir “nous significats” que van influir notablement en la construcció dels discursos sobre la modernitat des de principis del segle xx fins a la fundació de la República Popular Xinesa. Molts autors han analitzat els processos que van tenir lloc en l’època i la manera com reformadors com ara Kang Youwei 康有为 (1858-1927) i Liang Qichao 梁启超 (1873–1929) van “traduir” el concepte de la democràcia euroamericà. Sota la seva influència i concretament en l’àmbit polític, destaca la figura de Sun Yat-sen 孙中山 (1866–1925), considerat a la Xina “el pare de la nació”, de la Xina moderna. Tanmateix, Sun Yat-sen no va utilitzar el mot minzhu per fer referència a la democràcia moderna, sinó que va utilitzar un altra paraula, minquan 民权, amb el significat de “el poder del poble”. Aquest concepte el va utilitzar el 1905 en la formulació dels Tres Principis del Poble, 三民主义 (sanminzhuyi): “nacionalisme” 民族主义 (minzuzhuyi, nationalism en anglès), “democràcia” 民权主义 (minquanzhuyi, democracy en anglès) i “benestar del poble” 民生主义 (minshengzhuyi, livelihood of the people en anglès). Amb el pas del temps Sun Yat-sen va anar revisant i elaborant els tres principis fins que el 1924 va publicar l’obra amb el mateix títol. En aquesta obra, Sun Yat-sen pretén justificar les seves eleccions ideològiques remetent a la tradició xinesa, d’una banda, i a la tradició euroamericana, de l’altra. Es tracta d’una obra eclèctica, en el sentit que mescla l’orgull cultural xinès amb l’antiimperialisme leninista, les lleis de Montesquieu amb els preceptes de Lincoln (“govern del poble, pel poble i per al poble”), i el socialisme a la manera de Henry George amb el marxisme i el pensament utòpic xinès tradicional (Bergère, 1989). En cadascun dels casos, Sun Yat-sen fa referència a alguna teoria europea o americana, que “tradueix” en el seu propi esquema teòric. En aquest sentit, com farien molts ideòlegs xinesos en el seu afany de modernització —Mao Zedong 毛泽东 (1893-1976) inclòs—, els manlleus estrangers havien de servir els objectius xinesos i la importació de nous mètodes i nous conceptes no implicava necessàriament l’adopció dels sistemes d’on s’extreien. En altres paraules, si servia a la pràctica, era una idea bona, si no servia, no era bona. Aquest pragmatisme, que remet al principi “essència xinesa i pràctica occidental” 中体西用 (zhongti xiyong) permet obrir les portes a un sincretisme que alguns autors han qualificat d’incoherència.

La discussió sobre el contingut i les idees de Sun Yat-sen mereixen una anàlisi molt extensiva que no es pretén ara dur a terme, sinó que simplement es vol destacar que el principi de la democràcia de Sun Yat-sen, minquanzhuyi, format pels caràcters min 民 (‘poble’) i quan 权 (‘poder’, ‘força’), fa referència “al poder i a l’autoritat del poble com a nació” 人民权力 (remin quanli) i no pas “als drets dels individus” 人民权利 (remin quanli). Es tracta, doncs, d’una democràcia instrumental, en cap cas d’una democràcia representativa. De fet, Sun Yat-sen deixava ben clar en les seves ponències que la democràcia representativa era un ideal dels països euroamericans que havia fracassat rotundament (en referència al fracàs de la República de 1911 a la Xina i a la Primera Guerra Mundial a Europa). En aquest sentit, Sun Yat-sen era del parer que la dictadura del proletariat leninista, tot i que encara no s’havia pogut comprovar-ne l’efectivitat, representava una millora perquè havia sorgit com a reacció a aquestes deficiències del govern representatiu. Així, Sun Yat-sen denunciava els errors comesos per les democràcies euroamericanes en la seva recerca de l’ideal de la democràcia i proposava que la Xina cerqués el seu propi camí. A partir d’aleshores, va ser el concepte democràcia socialista el que es va imposar com a referent de la “democràcia”. Es tractava, com es destaca a Nathan (1985), d’una democràcia instrumental, un mitjà per a la prosperitat i el poder de la nació en els seu conjunt, més que no pas un mètode de control públic del govern.

La doctrina de Sun Yat-sen fou adoptada pel Partit Nacionalista xinès 国民党 (Guomindang), fundat per ell mateix, que va perdre la Guerra Civil contra el Partit Comunista 共产党 (Gongchandang) i es va exiliar a Taiwan. No obstant això, en principi, el Partit Comunista, fundador de la República Popular de la Xina el 1949, no era pas contrari als principis democràtics de Sun Yat-sen. Com havia afirmat el mateix Mao Zedong anys abans, el 1940, en el seu text La nova democràcia (vegeu-ne una traducció a l’anglès aquí), els Tres Principis eren essencialment els mateixos que els que incloïa el programa polític comunista per a la fase de la revolució democràtica a la Xina. De fet, durant aquella època, Mao Zedong era partidari de l’ideal d’una Xina amb eleccions lliures i democràtiques a tots els nivells del govern. Tanmateix, tal com es destaca a Yu (2010) després de la instauració de la República Popular, aquesta concepció més “democràtica” va desaparèixer del programa polític del nou govern, tot i que el concepte de “democràcia socialista” 社会主义民主 (shehuizhuyi minzhu) va romandre en la Constitució xinesa, i es va rebutjar tota l’herència intel·lectual i modernitzadora de finals del segle XIX principis del segle XX. Durant l’època maoista, el poder es va concentrar en un nombre molt reduït de persones, sota el mandat monocràtic de Mao Zedong i qualsevol al·lusió a la qüestió de la democràcia fou sempre supeditada a la supremacia del Partit i al seu lideratge.

No fou fins a la mort de Mao el 1976 i la presa del poder per Deng Xiaoping 邓小平 (1904-1997), quan es van introduir una sèrie de reformes en diferents àmbits (les famoses Quatre Modernitzacions de 1978: agrícola, industrial, de defensa i científicotecnològica), que es van revisar les relacions entre el poder governamental i la població. Tanmateix, el concepte de “democràcia socialista” no ha variat des d’aleshores i s’ha defugit qualsevol debat sobre la participació de la població en les decisions del govern, unes decisions reservades al Congrés Nacional del Poble (l’organisme anàleg al “nostre” Parlament, però que a la Xina no és escollit per la majoria de la població). L’argument per al no-desenvolupament de la democràcia a la Xina sempre ha estat l’endarreriment econòmic i educatiu del país, un argument que ha legitimat l’autoritat del govern. Així, l’única democràcia que s’ha desenvolupat després del maoisme fins ben entrat el segle XXI ha estat l’anomenada “democràcia econòmica” 经济民主 (jingji minzhu) —vegeu Wang Hui (2003) sobre l’ús d’aquest concepte— més que no pas la “democràcia política” 政治民主 (zhengzhi minzhu) o la “democràcia cultural” 文化民主 (wenhua minzhu). Molta gent d’arreu considerava que l’obertura econòmica comportaria forçosament l’obertura democràtica (en el sentit de la democràcia representativa), però qualsevol indici de democratització es va veure estroncat després dels fets ocorreguts durant la Massacra de Tian’anmen de 1989. A partir d’aleshores, qualsevol procés de reforma de caire democràtic durant la dècada dels noranta fou “estancat de manera preventiva”, tal com esmenta Wang Hui (2011). Durant la primera dècada del segle XXI, amb la idea neoconfucianista d’un món “harmoniós” 和谐 (hexie) recuperada per Hu Jintao, la Xina ha obert de bat a bat les seves portes a l’exterior, però ni amb l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç l’any 2001, ni amb els Jocs Olímpics de Pequín de 2008, no sembla que hi hagi hagut gaire avenços pel que fa a la participació de la ciutadania en les decisions del govern, ni avenços que es puguin considerar “prou democràtics” als nostres ulls, ni tampoc pel que fa a la “democràcia socialista”. Tanmateix, tal com alerten els mateixos intel·lectuals xinesos, la situació està canviant, sobretot a causa de l’augment de la renta per càpita de la població i de la millora de les seves condicions i estil de vida. Si l’argument del govern xinès per a l’alentiment de la democràcia, tal com l’entenem aquí, ha estat basat en l’endarreriment econòmic del país, aviat pot ser que sigui, precisament, aquest argument el que obri les portes a processos de reforma que permetin “la participació del poble en els afers del país i el dret d’expressió lliure sobre els afers del país”, tal com es defineix a la segona accepció del concepte minzhu en el diccionari xinès.

En resum, el concepte minzhu es pot resumir mitjançant el diagrama següent:

Construcció del significat actual de 民主 (minzhu) En conclusió, les eleccions de Wukan serviran al govern xinès per mostrar internament i a la comunitat internacional (el nombre de periodistes acreditats de mitjans no xinesos serà considerable) els avenços pel que fa a aquesta participació, tal com reclamen certs sectors de la població, intel·lectuals, analistes i professors universitaris, i tal com manifesten públicament membres del mateix govern (vegeu l’apunt de desembre de 2011) per fer front als canvis econòmics i socials que s’esdevenen. No obstant això, no es tracta pas d’uns avenços en línia amb la democràcia representativa de, per exemple, Europa, sinó d’acord amb el seu propi concepte de “democràcia” 民主 (minzhu), un concepte la construcció del qual es remunta a finals del segle XIX i la interpretació del qual ha experimentat una evolució pròpia i, sobretot, diferent a la del “nostre” concepte de democràcia.

Les notícies que apareixeran amb relació a les eleccions tornaran a posar de manifest l’absència d’una “democràcia representativa” a la Xina com la del nostre entorn cultural euroamericà. I aquesta “deficiència” anirà acompanyada d’altres denúncies relacionades amb la vulneració dels drets i la llibertat de les persones. Tanmateix, fora bo que, a part de continuar denunciant la violació dels drets humans i la manca de llibertat d’expressió apareguessin també anàlisis més aprofundides sobre aquests i altres conceptes —com ara el dels “drets civils” o el del “benestar de la societat”—, la interpretació dels quals, com s’ha comprovat, està estretament relacionada amb el punt de vista de l’entorn cultural que es pren com a referència, una interpretació que pot provocar malentesos i problemes de comunicació i de comprensió diversos quan s’aplica a altres entorns culturals prou distants del nostre sense tenir-ne en compte les seves particularitats.

Referències que apareixen al text: 

• Bergère, M.C. (1989) La Chine au XXe siècle : d'une révolution à l'autre : 1845-1949. Paris: Fayard. 
• Nathan, A.J. (1985) Chinese Democracy. Berkeley & Los Angeles: University of California Press. 
• Wang Hui (2003) China’s New Order: Society, Politics, and Economy in Transition. Cambridge: Harvard University Press. 
• Wang Hui (2011). The End of the Revolution: China and the Limits of Modernity. London & NY: Verso. 
• Xiong Yuezhi (2001) «‘Liberty’, ‘democracy’, ‘president’: the translation and usage of some political terms in late Qing China». Lackner, M (et al) New terms for new ideas: Western knowledge and lexical change in Late Imperial China. Leiden: Brill. 
• Yu Keping (2010) Democracy and Rule of Law in China. Leiden: Brill