Entrevista a Josep Soler i Casanellas, col·leccionista d'art i impulsor de la mostra "Pure Views"

Fins el proper 28 setembre, l'Arts Santa Mònica de la Rambla barcelonina acull la mostra "Pure Views. Transformacions de l'art xinès contemporani", una gran mostra d'art xinès contemporani (pintura, video i instal·lacions) co-organitzada per Chengdu MOCA i l'Arts Santa Mònica, i comissariada per Lu Peng 吕澎.

Un personatge clau per a fer realitat "Pure Views" a Barcelona ha estat el col·leccionista Josep Soler i Casanellas. El membre d'InterAsia Xavier Ortells va trobar-se amb en Josep el darrer juliol per a saber com va ser el procés d'organitzar l'exposició i conèixer la seva opinió, com a col·leccionista, sobre el mercat de l'art xinès.

Llicenciat en economia i format professionalment en el màrqueting, en Josep Soler i Casanellas va arribar al món de l'art a finals dels anys 90. Com l'historiador de l'art Harald Szeemann, qui de manera pionera destacà la 'rebel·lia subcutània' de l'art xinès contemporani, l’interès d'en Josep per l'art xinès es degué principalment al seu contingut polític i de crítica social. Actualment, la seva col·lecció d'art xinès contemporani inclou obres d'artistes joves, com Hua Qing 华庆, Xiong Lijun 熊莉鈞 o Zhong Biao 钟飙, a més de la "Col·lecció Sanya", que inclou 28 obres en tinta i paper xuan dels artistes xinesos més coneguts.

Com sorgeix la idea de portar "Pure Views" a Barcelona? 

L'any 2005, quan vaig començar a col·leccionar art xinès, vaig comprar un grup de 28 obres d'artistes xinesos que s'havia creat a partir d'un gathering convocat per l'historiador Lu Peng a l'illa de Hainan. Des de llavors en Lu i jo vam travar una amistat i hem col·laborat en diferents projectes.

En  una trobada a Chengdu, en Lu em va dir, "Busca'm un museu a Europa on puguem fer el 'Pure Views'". La mostra ja havia viatjat abans a altres llocs, a Londres (2010), San Francisco (2011), la biennal d'art de Chengdu (2011) i el Museu d'Art Asiàtic de Fukuoka, al Japó (2012). 

Quina és la importància de Lu Peng per l'art contemporani xinès?

Lu Peng és un personatge clau en l'art xinès. A més de la seva tasca com a historiador (és autor de l'única història de l'art xinès contemporani en xinès, les altres les han fetes occidentals), ha estat des dels inicis molt a prop dels artistes. Ell va començar com a pintor, però ho va deixar perquè li deien que escrivia millor que pintava. Molts dels artistes del principi, els de la mostra del Santa Mònica de fa 20 anys, són coetanis d'en Lu. A més, molts són o han viscut a Chengdu, que sempre ha estat centre cultural i artístic important. D’aquí ve l'estreta relació que molts tenen amb en ell, i aquestes relacions, o guanxi, tenen molta importància a la Xina.

Amb 56 anys, en Lu es manté en plena forma, i sempre té diferents projectes en marxa. Un cop que vam anar a Madrid amb ell, la seva filla i en Zhang Xiaogang 张晓刚, es van passar tota l'anada i la tornada en avió parlant d'art. Allà l'art és un sistema que tot just s'està construint, en això recorda una mica a la nostra transició: un país que s'obre, amb una economia que creix, i on museus, artistes, galeries, tot el que té a veure amb l'art contemporani s'està fent. Allà tenen les mateixes discussions que hi havia aquí sobre el paper de cadascú dins aquest sistema. Hi ha molts debats en marxa, i en això les xarxes socials tenen molta importància, a més.

Et va ser fàcil trobar un lloc per a l'exposició? Com va ser el procés?

Quan em vaig posar a buscar un lloc, pensava que seria molt senzill, però la realitat ha sigut un mar de llàgrimes. Estava oferint un art contemporani desconegut a Europa, de molt interès pel públic, amb un projecte que, en temps de crisi i retallades als museus, no oferia cap problema de finançament, i tot i així ha estat molt difícil trobar una institució que hi estigués interessada.

Finalment va ser en Vicenç Altaió, director de l'Arts Santa Mònica, qui va estar-ne interessat, el que em va sorprendre molt, donada la tendència més trencadora, més dedicada a les avantguardes, del Santa Mònica.  Ens va demanar que la mostra no fos només pintura, i vam afegir les instal·lacions i els vídeo. Treballar amb els xinesos ha estat molt senzill en aquest sentit. Hem volgut que es poguessin veure les darreres tendències de l'art contemporani xinès, però que a la vegada fos una exposició agradable de visitar, que deixés respirar a les obres. El resultat és molt interessant i multidisciplinari.

S'ha destacat molt l'antecedent de l'exposició "Des del país del centre: Avantguardes artístiques xineses", comissariada per l'Inma González Puy l'any 1995 i que també va tenir lloc al Santa Mònica. L'any 2008 va haver una gran presència d'art xinès a Barcelona, amb la col·lecció d'Uli Sigg a la Fundació Miró ("Vermell a part"), la de fotografia a la Virreina ("Zhuyi!"), etc. Creus que la manca d’interès amb què t'has trobat es deu a certa saturació amb l'art contemporani xinès a la ciutat?

No, no crec que hi hagi mai saturació d'art i cultura. La col·lecció Sigg és la col·lecció històrica, la dels grans noms. "Pure Views" inclou alguns d'aquests grans noms, però a més presenta alguns autors joves de molt talent. Sempre hi ha interès per a veure coses interessants.

Les diferents institucions on vaig presentar el projecte sempre em responien amb algun inconvenient, del tipus "nosaltres no fem això o allò altre". En concret a la Fundació Miró, el problema va ser que tenen la política de no repetir mostres de països, el que té certa lògica. Com que comptava amb la màxima col·laboració de la part xinesa, podíem ajustar els projectes. Fins i tot, vaig arribar a presentar un projecte per una monogràfica de Zhang Xiaogang, segurament l'artista contemporani més importants de la Xina actualment. Una retrospectiva d'ell hauria de ser de l’interès de qualsevol museu. Però no hi havia manera.

Zhang Xiaogang és famós per la sèrie Llinatge, de la qual forma part aquest oli, Família Gran, núm. 9 (1996)

Penso que segurament el problema es va deure a que el món de l'art és un món força tancat, de cercles de persones i institucions on costa entrar.

A què es deu el format de 'desembarcament', exposicions d'un gran nombre d'artistes, amb què sovint l'art contemporani xinès ha arribat als museus d'Europa i Amèrica?

Sortir és difícil. En aquest sentit la Xina encara no és un país normal: tots els artistes que han vingut a Barcelona han hagut de passar una entrevista prèvia per a poder obtenir el visat. La llengua, i la distància cultural que aquesta genera, també és un problema. Però l'obstacle més gran amb què els artistes xinesos es troben és la manca de receptivitat.

Al teu parer, quines són les característiques del mercat de l'art xinès?

Mentre que l'evolució del capitalisme a Europa va durar cent anys, a la Xina s'ha fet en una dècada, i en algunes coses tot és molt incipient. Per exemple, aquí el món de l'art està molt ben dividit i tothom té el seu rol clar: d'una banda el crític, d'una altra l’historiador, el director del museu o el col·leccionista; també existeix la institució pública i la institució privada, etc. Però allà, et trobes personatges com en Lu Peng, que és historiador, acadèmic, comissari, que forma part del mercat privat de l'art (la seva filla dirigeix la L-ArtGallery, a Chengdu) i a la vegada té molt bona sintonia amb el govern (com demostra, per exemple, que hagi estat el comissari de la biennal de Chengdu).

En paral·lel, a la Xina el mercat de l'art és molt més 'capitalista'. Tot i que alguns artistes treballen principalment amb una galeria, la majoria tenen molta llibertat de moviments. Aquí seria impensable que un artista posés ell mateix una obra a subhasta, com passa allà. Fa un temps vaig estar un temps darrera d'un quadre d'en Xue Song 薛松, que un col·leccionista de Nova York havia comprat i no havia pogut vendre a cap de les subhastes on l'havia portat. Vam estar negociant fins que em va fer un bon preu, i quan ja ho tenia lligat, em va trucar per dir-me que el mateix artista li havia comprat la seva obra per posar-la en un fons d'inversió! Res a dir, però això altera les regles del mercat, naturalment.

Un taoista és un lladre (2011), obra de Yue Minjun que es pot veure al Claustre del Santa Mònica

Pel que fa als preus, actualment hi ha dos grups: d'una banda, el dels 'grans', com Zhang Xiaogang, Wang Guangyi 王广义, Fang Lijun 方力钧, Yue Minjun 岳敏君o Zeng Fanzhi 曾梵志. Aquest grup està consolidat. Fixa't: si el Santa Mònica s'hagués quedat amb una o dues peces de les que van exposar el 1995, no tindria cap problema econòmic. Aquella exposició tenia tots els noms històrics, tots els grans. En aquell moment, aquests artistes no valien res, al contrari, a vegades havien de pagar perquè els compressin. Fa vint anys, alguns dels artistes de "Pure Views" eren pobres com rates. 
 
L'altre grup és el dels artistes que comencen. A aquests els costa més d'entrar al mercat i vendre. Durant el boom de l'art xinès al mercat, els anys 2008 i 2009, es comprava de tot i a qualsevol preu: qualsevol artista que començava es posava un preu de 10 mil dòlars, d'entrada. Després d'una caiguda, ara el mercat ha repuntat i s'ha estabilitzat, té un comportament més normal i no hi ha tanta especulació. Els grans tenen el valor que tenen, com aquí un Picasso, un Barceló, un Fontcuberta o un Plensa, però un col·leccionista també pot trobar obra que li agradi a un preu acceptable.

Zhou Chunya 周春 芽 , Pedra Sexualitzada (2012),

 pintura a l’oli sobre paper, part de "Pure Views"

Després del boom, tant de mercat com de la crítica, de l'art xinès, creus que amb el temps hi haurà un filtre, i que ens quedarem només amb uns quants noms?

Ara per ara, només hi ha uns vint noms coneguts, que són els que arriben als museus europeus. Però penso que, més que minvar, el nombre d'artistes xinesos pot créixer encara més. Si tenim en compte el número de gent que es dedica a l'art a Europa, la Xina està molt lluny encara de tenir la mateixa proporció. Si s'arribés al mateix percentatge, a un tant per cent normal, hi hauria molt més artistes.

L'art contemporani no té la mateixa recepció que aquí, perquè la gent no l'ha 'mamat' a l'escola, ni a la societat. Fa poc unes dades deien que el nombre de visitants a les darreres fires importants d'art contemporani a Shanghai i Beijing havia estat només d'uns 50 o 60 mil visitants, dels quals segurament la meitat eren occidentals. 

A la xerrada paral·lela a l'exposició que va tenir lloc a ESADE, Anders Petterson d'Art Tactic, una important consultora d'art contemporani, parlava de certs riscos provocats per la manca d'estabilitat institucional a la Xina. Quins són, al teu parer, els reptes i perills d'aquest mercat?

Com va dir en Petterson, mentre que a Occident els acadèmics i els museus són els qui construeixen principalment el valor dels artistes, a la Xina això ho fa el mercat, les subhastes. Això pot generar una gran inestabilitat, i es que els mercats es generen sovint de manera força artificial, a la Xina de manera especial.

Fins ara a la Xina hi havia dos mercats: d'una banda, el de la tinta tradicional, que anava junt amb el dels pintors a l'oli moderns, de principis de segle. Entre aquests hi ha els que han arribat a 40 i 50 milions d'euros, pintors com Qi Baishi 齐白石 o Zhang Daqian 张大千. D'altra banda, hi havia el dels artistes contemporanis, que cal recordar que només representa un 30% del volum total del mercat d'art xinès. Ara ha aparegut un tercer àmbit que és el les obres amb tinta fetes per artistes contemporanis. Christie's ha començat a fer subhastes a Hong Kong exclusivament d'art en tinta. 

A més, hi ha encara molta dependència del govern: de cinc mesos abans del darrer congrés del Partit Comunista, el que va anomenar en Xi Jinping, tot estava aturat. Tot el país va en funció de la política nacional i regional, i això afecta també a l'art.

L'any 2011, l'obra "Àguila sobre el pi; verset de quatre caràcters en escriptura sigil·lar", de Qi Baishi, es va vendre en subhasta per 65.5 milions de dòlars (50 milions d'euros) 

"Pure Views" es caracteritza pel diàleg amb la tradició estètica xinesa. La mostra pren el nom precisament d'un clàssic de la pintura antiga, Vistes pures i llunyanes de rierols i muntanyes (溪山清远), del mestre Song Xia Gui 夏圭, que s'inclou en format facsímil a l'exposició. El canvi en l'obra d'alguns artistes és molt evident, des de  l'obra de fa vint anys, molt crítica, amb molta càrrega política. A què es deu aquest canvi?

Es tracta en part de l'evolució pròpia dels artistes. Per exemple, si bé aparentment l'obra d'en Fang Lijun ha canviat, crec que hi ha certa coherència entre els seus famosos caps dels anys 80 i el que està fent ara, com la pintura que es pot veure al Santa Mònica.

Udol (1991), obra de Fang Lijun representativa 
de la seva primera producció

Ara bé, un altre factor important és que si bé el boom del 2008 va estar molt guiat per col·leccionistes europeus i americans, ara el mercat de l'art xinès està dominat pels compradors i els col·leccionistes xinesos. 

Un símptoma: fa vint anys, anar a la Biennal de Venècia era l'objectiu de qualsevol artista, perquè no hi anava ningú. Avui per avui, Venècia està ple d'art xinès. Enguany fins i tot hi ha un pavelló de la província de Guangdong, em penso, que, si investigues una mica, descobreixes que pertany a un fons d'inversió. El web del pavelló està tot en xinès, i es que ara van a Venècia, principalment, per pujar valor, però per a vendre a xinesos.

Aquest canvi en els compradors ha influït sense dubte en la obra dels artistes i en la seva evolució, que ha anat des de la denúncia política i la rebel·lia cap a una obra més tradicional, i potser més comercial. Cal tenir present que, encara que no existeixin lleis que ho prohibeixin, no tot els està permès als artistes xinesos.

Com a col·leccionista i coneixedor del mercat xinès, hi ha particulars o galeries que et demanin assessoria sobre art xinès?

No, ningú pregunta gaire. Ara potser s'activa una mica l’interès, però en general, la gent tendeix a col·leccionar el que coneix, el que té al voltant. En el col·leccionisme sempre hi ha una part d'ego, de poder dir "jo tinc un Picasso, o un Miró". Entre comprar un Miró i un Zhang Xiaogang, aquí, a Occident, es compra un Miró. La comparació pot semblar agosarada, però ambdós tenen la mateixa valoració al mercat de l'art.

Per acabar, què ens pots dir dels artistes (com en Zhan Wang, la Shen Na 沈娜 , en Zhang Xiaogang, entre d'altres), que van visitar Barcelona en motiu de la inauguració de l'exposició? Què els va interessar més?

Principalment van visitar museus, el MANAC, la Tàpies, la Fundació Miró. També va haver-hi temps per la Sagrada Família i Gaudí, per una mica de turisme i fins i tot per fer una paella, però el món de l'art és el que els interessa més, viatjar és una oportunitat per a conèixer i visitar coses. 

A les diferents xerrades, en Zhang Xiaogang i els altres artistes han insistit a destacar la influència d'artistes catalans com Miró, Dalí i Tàpies, Especialment aquest darrer, a qui van tenir l'oportunitat de visitar el 1995 en motiu de l'altra exposició al Santa Mònica. Avui, els joves artistes xinesos citen Antonio López com a inspiració important.
 

Activitats paral·leles 

En paral·lel a l'exposició s'han programat un seguit d'activitats i xerrades. Durant el mes setembre i octubre encara hi ha oportunitat d'assistir a debats, taules rodones i projeccions a càrrec d'especialistes de renom en art xinès i la seva tradició estètica. 

Dimarts 17 de setembre, 19h, Sala d'Actes, Arts Santa Mònica

- Conferència "La invenció del present: el procés creatiu a la Xina contemporània (1976-2013)",   a càrrec de Manel Ollé (Universitat Pompeu Fabra). 

- Taula rodona "Dinàmiques cultural entre el maoisme i el mercat", amb la participació de Carles Prado-Fonts (Universitat Oberta de Catalunya),  (UOC), Isabel Cervera (Universidad Autónoma de Madrid) i Laia Manonelles (Universitat de Barcelona). 

Dimecres 18 de setembre, 19:30h, Sala d'Actes, Arts Santa Mònica

- Taula rodona, "La tradició cultural xinesa: instruccions d'ús", amb Anne-Hélène Suárez (Universitat Autònoma de Barcelona), Alicia Relinque (Universidad de Granada) i Francesc Parcerisas (Universitat Autònoma de Barcelona).

A més, del 25 de setembre a l’11 d’octubre tindrà lloc el cicle de cinema "Transformacions del cinema xinès" a la Filmoteca de la Generalitat (Plaça Salvador Seguí, Barcelona), amb projeccions de pel·lícules de Zhang Yang, Hou Hsiao-hsien, Wang Xiaoshuai i Wu Tianming.

Més informació:

Arts Santa Mònica

Filmoteca de la Generalitat